Pels alumnes que comencen per primera vegada l’escola i que trobaran en un nou entorn, nous adults, nous companys, noves normes hem de tenir molta paciència i comprensió.
Les criatures ho poden viure com una sensació d’abandonament (la mare -la meva mare-, em deixa aquí sol i se’n va!!!). Per això ploren i s’enfaden, fins que descobreixen, mica en mica, que la mare o el pare torna a buscar-los cada dia…Però això és un procés i, com a tal, requereix temps. Temps i paciència!
Cada nen, té el seu ritme d’adaptació, però la família pot ajudar a facilitar-lo. Tot i que no sempre ens podrem estalviar els plor, les rebequeries, etc., sí que hi ha unes pautes a seguir que poden facilitar aquesta tan esperada adaptació a l’escola:
1. Prepareu el vostre fill o filla sobre on aniran i què faran. Sempre amb una actitud positiva, explicant-li que jugarà molt, que hi haurà un/a mestre/a que el cuidarà molt, etc.
2 .Els matins, a casa, com més tranquils siguin millor, per poder atendre les seves inquietuds i transmetre’ls tranquil•litat.
3. En arribar a la classe, us heu de mostrar segurs i confiats. Parlar amb la mestra us pot ajudar a estar més relaxats.
4. El comiat ha de ser tendre, procurant no allargar-lo. Recordeu-li que el vindreu a buscar, desitgeu-li un bon dia i feu-li un comiat amb abraçada i petons. En aquest moment la seguretat i la confiança és clau per no transmetre-li al nen sentiments de pors. Si plora o fa una rebequeria, ho heu d’entendre com una cosa normal, però no defalliu, si us quedeu, entendrà que amb el plor us retindrà i això dificultarà la seva adaptació (podeu estar tranquils, generalment el plor desapareix al cap d’una estona de la vostra marxa, ja que descobriran les moltes sorpreses que tenen a l’aula).
5. Quan l’aneu a buscar, el retrobament ha de ser també molt tendre. A vegades poden posar-se a plorar per demostrar-nos que segueixen enfadats per haver-los deixat a l’escola. Intenteu no fer-li massa cas a aquest fet i pregunteu-los-hi per les coses bones que han passat durant el dia.
Una abraçada plena d’emocions positives!
Us recomanem el conte: "NO, NO I NO". Mireille d'Allance. Corimbo, 2001.
